Dissabte: dia de midis

I mira que no passa el temps que ens tornem a trobar al camp de futbol de Corró d’Amunt per participar en la prova de la RSCE organitzada pel club Sta Quitèria. Des de la Copa de Catalunya ja han passat més d’un parell de mesos. Alguns de nosaltres hem fet una parada “tècnica” durant l’estiu, altres han gaudit de merescudíssimes vacances, i altres han participat com a jabatos en maratonianes proves estiuenques. Però ara ja tots tornem a participar, tot el Cànic fent pinya en grau II.

L’escenari espectacular, el terreny immillorable, les instal·lacions acollidores, l’organització efectiva, ràpida i cordial, i les pistes, coi… quines pistes. Jordi Boix en estat pur::ràpides, espaiades, originals, fluides i sense entrebancs, no aptes pels camesfluixes.

Aquest dissabte hem participat l’Elisenda amb el Morgan i el Drac, la Mònica amb el Jake, la Carme amb l’Strip, l’Eva amb el Fish, la Mercè amb el Hippy, en Secun amb la Lola, en Sam amb la Collie, i jo mateix amb la Sioux. Menció apart a en Xavier ja que sense la seva contribució i dedicació els nostres encerts, erros, alegries, …i alguna emprenyada restarien perdudes en el record de cadascú.

Encara en fred, en Jordi ens depara un jumping amb dos túnels rectes combinats que fan destacar a qui hagi entrenat la distància. Primer els estàndards, la Sioux va caure eliminada per una clara falta d’empatia amb el seu guia (no tenia un dia gaire lúcid). En Secun s’està esforçant extraordinàriament en que la Lola, sobretot a l’inici, centri el focus en ell, i ho està aconseguint. La Lola no va patir cap distracció o badada en tot el cap de setmana, ¡Bravo Secun! Realitzaven una pista excepcional fins a que la Lola es va entrebancar a l’entrada de l’eslàlom i li va caldre repetir-ho, però aquest petit error no va desmerèixer la resta de la pista.

A l’inici de la temporada, cadascú de nosaltres es fixa els seus objectius, és una mica el que fem per les campanades de cap d’any. On diem que aprendrem anglès, es converteix en un farem les zones correctament; on diem que ens aprimarem i anirem al gimnàs, es tradueix a l’agilitenc en que aconseguiré el quiet a la sortida, i així un llarg etcètera. Els objectius de la Mercè i el Hippy per aquesta temporada són els quiets i les zones. I vaja quiets que estan fent. En Hippy s’està mostrant tranquil, superb, i, sobre tot, quiet com un estaquirot fins a la senyal de sortida de la Mercè. La Mercè està tan sorpresa del resultat obtingut de l’entrenament que encara bada al llarg de la pista, pensant en el quiet anterior. Con a resultat: un refús a l’entrada de l’eslàlom quasi al final de la pista.

Aprofitant l’avinentesa, en Morgan vol reclamar que pugin l’altura dels túnels. L’entrada a un túnel del Morgan quasi es podria definir com ferroviària. És tal l’efecte venturi creat que buida d’aire dels voltants, inclús alguns han vist com desplaçava obstacles cap a la boca del túnel arrossegats per la corrent d’aire. Sols penalitzat per la pèrdua (relativa) de velocitat en els túnels, en Morgan i l’Elisenda van finalitzar un jumping excepcional.

En Fish compleix tots els estereotips aplicables als britànics. En pista és pragmàtic, efectiu, resolutiu, sempre flegmàtic, calmat i controlant la situació. L’Eva intenta injectar-li una dosi de catalanitat arrauxada, que es desboqui, que doni el cent-deu del que pot donar. Quan aconsegueixin conjugar tots dos temperaments en Fish i l’Eva seran imparables. Per cert, una pista perfecta a zero (i van dos milions).

En darrer lloc sortien la Collie i en Sam. Sols dir-vos que el jumping que van realitzar va ser un dels més espectaculars que he vist a la meva vida. Encara estic bocabadat , ho sento pels que els ho heu perdut, no es veuen gaire així. La Collie, amb un guiatge excel·lent d’en Sam, sempre al lloc on tocava, va volar per la pista, amb un recorregut precís i exacte, sense una gambada de més. No cal dir que va marcar un temps que va ensorrar la resta de participants.

I ara els quasi petits de la casa: el midis. En Jake esprem tota l’energia de la Mónica. El petit Basenji corre per la pista com els seus ancestres africans ho feien per les inabastables estepes africanes en busca de preses. En aquest cas, les preses d’en Jake són els salts i els túnels, però és remarcable com l’herència genètica encara corre per ell. Després d’una pista realitzada a la perfecció, en un gest que li honora, va decidir refusar l’eslàlom com abans l’havien fet la Lola i en Hippy. Una companyonia mal entesa entre gossos.

Immediatament després van sortir l’Elisenda amb el Drac. Què més podem dir d’aquest equip que no s’hagi dit abans? Que podríem dir d’un equip expert, compromès, hàbil i resolutiu que no soni a altres cròniques anteriors. Si diem que en Drac ho dona tot a la pista mentre l’Elisenda l’anima constantment semblarà que estic repetir-me com l’all. Però és que en definitiva són així. Són un equip tan fabulós que ja no els cal innovar, sinó mantenir l’estil propi. El Drac esforçat en seguir l’animós guiatge de l’Elisenda, mantenint la precisió al llarg de tot el recorregut. Pel que es refereix al jumping, una pista perfecte, sols esborronada per la inoportuna caiguda del pal del primer obstacle.

I ara el meu costat més mandrós quasi guanya. Per un moment he estat a punt de fer un copy/paste de l’apartat anterior per l’equip de l’Stripstease i la Carme. Però no, encara no. Encara estan evolucionant com equip. Encara resten pendents de posar una espelmeta a Santa Quieta de la Sortida. Intentar sortir junt amb l’Strip pot donar peu a no guiar adequadament els salts posteriors, justament el que li va passar a la Carme a la sortida del jumping. En aquestes situacions, i al llarg de tota la pista, s’estableix una cruenta batalla entre els hemisferis cerebrals de qualsevol agilitista. L’hemisferi dret, el més intuïtiu i radicalment lliure, t’empenta per continuar la pista. “Estic aquí, i encara ho puc fer bé”  l’esbitza a l’hemisferi esquerre, el racional i calculador. Mentre tant, aquest hemisferi esquerrà pugna per que paris de córrer, prenguis un respir i repeteixis la sortida, per tal de fer-ho bé la propera vegada. Sols la duresa del cos callós decidirà quina serà la decisió que prenguem, però tots nosaltres sabem quina és la que, a llarg termini, ens donarà millors resultats.

Feia una agradable tarda, i encara havíem de participar en la pista d’agility, uns encara contents per la darrera pista encara que neguitosos pel resultat final, uns altres amb expectatives de millorar els resultats anteriors, i un altre que aprofitava la còmoda gespa artificial per dormir la becaina. Ambient de competició que li diuen.

I ets aquí que la primera en sortir va ser la Sioux, i era la primera perquè en Juanjo encara li anava unes passes per darrera. Tan dolent va ser el guiatge que van abandonar el recorregut a mitja pista (pobreta Sioux). Després de tan vergonyosa actuació, va sortir l’equip d’en Hippy i la Mercè, disposats a aixecar el pavelló familiar. En Hippy va tornar a demostrar temple a la sortida, però no només això, encara restava per saber si havia millorat en les zones. En iniciar el recorregut primer es troba la rampa, el tercer obstacle, i ho fa perfecte. Després el balancí, a meitat de recorregut, perfecte un altre cop. I, per últim, la tan temuda passarel·la. Encarà amb seguretat la pujada, corre ràpidament per la secció horitzontal, i amb pas ferm i segur tocà la zona de baixada, una mica alt però a la zona. El primer cop sense fer cap falta a un agility des de feia tres anys. Ni us podeu imaginar l’alegria de la Mercè, tan feliç estava que ni l’importà penalitzar trenta tres dècimes de segon.

En Secun i la Lola estan més acostumats a finalitzar el recorregut sense faltes ni penalitzacions. La Lola és una gossa ràpida, i en Secun realitza un guiatge pragmàtic i resolutiu. De vegades no calen gaire floretes per finalitzar a zero.

L’hemisferi dret de l’Elisenda va tornar a guanyar, i, encara en el segon obstacle, en Morgan ja li anava un parell de metres per davant. I siguem sincers, si qualsevol de vosaltres (reconvertits en gossos) pot escollir entre un salt o la ferregosa rampa, que faríeu? Els estudis demostren que nou de cada deu gossos recomanen saltar l’obstacle. I això és el que va passar. A partir d’aquí bloqueig del cos callós per la multitud de missatges entre hemisferis, l’Elisenda que es perd per la pista i continuar corrent amb un somriure, que en Morgan és un gran gos i sols pots mostrar alegria per l’esforç que mostra a pista.

El Fish i l’Eva en la seva línia, sembla que Fish porti tatuada la lletra de la cançó de Los Panchos, “Si tu em dius vine, ho deixo tot”.  Un recorregut perfecte els va endur a assolir el primer lloc del pòdium en la categoria d’estàndard. En darrer lloc va sortir la Collie i el Sam. La rapidesa de la Collie no permet cap badada, cap error, cap desatenció. Una desviació en la trajectòria d’entrada a la passarel·la la va aprofitar en Sam per perfeccionar el running, tot i que li costes l’eliminació.

En tres i no res van començar els midis. Malauradament, les cròniques no són gaire amenes quan els equips com la Mónica i el Jake, i l’Elisenda i el Drac ho fan a la perfecció. No pots ser pungent ni fer àcida crítica, descriptivament podríem dir que la perfecció és una llosa per escriure cròniques. No és que no vulgui descriure lo bé que van fer el recorregut de l’agility, és que sols els puc dir que felicitats pel podi aconseguit. Altra cosa és la cara que li va quedar a la Carme en estar a punt d’entrebancar-se amb la passarel·la. “Però qui ha posat això aquí” sembla que digui. El saltironet la va portar a l’eliminació d’un recorregut que, d’una altra banda i un cop passat l’ensurt, va fer a la perfecció.

I fins aquí la crònica del dissabte. Continuarà amb la del diumenge la Mercè, que la tinc sobre l’espatlla esperant per sopar i dient-me que m’enrotllo massa.