El millor coach, el meu avi

Aquest dissabte la Lola es va presentar a la prova del Ciutat Comtal i diumenge s’hi van afegir el Dic i el Duc. Evidentment no hi van anar sols, el Secun i la Mercè els van acompanyar.

Nervis, neguit, desfici, impaciència… Segur que en la vostre joventut, davant d’un examen heu passat per aquestes experiències. En menor grau, encara revisc aquestes sensacions al afrontar la competició i crec que en certa manera és bo. Tornar a experimentar aquesta excitació és senyal que m’interessa el que faig, que em preocupa que surti bé el desafiament.

Però, com controlar l’excés de nerviosisme? Alguns diran, “sal i disfruta” (Cruyff), d’altres “has d’aprendre a acceptar la derrota” (Pep Guardiola), els cholistes t’estimularan amb la frase “si se cree y se trabaja, se puede” i així podríem anar recitant milers de missatges motivadors. Però jo em quedo amb la del meu avi “només existeixen dos dies a l’any en els que no es pot fer res i són …” La resposta ens la donarà la Lola en acomiadar-se.

Doncs amb aquest esperit, el d’aprofitar i gaudir del moment, el Secun va afrontar el repte del dissabte.

En el jàmping, la Lola tan sols va fer un refús per culpa d’una mala indicació del guia. A l’agility tot anava bé, bones zones, bon eslàlom, bons salts i, per variar, mala conducció del guia, que va provocar l’eliminació. Nervis? Falta de confiança?

El diumenge, la Mercè s’hi va apuntar amb el Dic i el Duc. També va voler aprofitar i gaudir del moment.

En el jàmping, per acontentar a la Mercè, el Dic va fer 0, això sí, amb una mica d’excés de temps. El Duc va fer de les seves i va interpretar a la seva manera una ordre del guia. A l’agility, tal com ens diu la guia en Dic anava fent la pista molt bé però, en comptes de pujar a la passarel·la li va fer més gràcia fer el túnel. El Duc, ara més centrat, anava obeint tot el que la guia li deia. Llàstima que a falta de dos obstacles, la Mercè indiques fer el túnel quan en realitat tenia que indicar-li l’eslàlom.

En el cas de la Lola, el jàmping el va fer a 0. La pena és que el cronòmetre es va excedir en 0,10 segons!!!. En l’agility la conducció era confusa en contraposició de la correctíssima obediència de la Lola. Tal era la conducció, que el guia es va ofuscar i la pobre gossa es va tenir que esperar l’ordre. Conseqüència, eliminats.

I com deia a l’inici, amb aquest esperit d’aprofitar i gaudir del moment, vam concloure la jornada.

I ara pregunto a la Lola, com t’ho fas per no estar nerviosa? És senzill diu, em desfogo bordant a tots els gossos que em cauen malament… I per cert, la resposta a la frase del teu avi en que només existeixen dos dies a l’any en els que no es pot fer res són: ahir i dema.

Lola, tu sempre practicant el Mindfulness.

Fins la pròxima!!!! guau guau!!!