Un quintet quasi desafinat

Els músics del conjunt de càmera del Cànic de segona divisió ja estan preparats. Han trempat i afinat els seus instruments, s’asseuen a l’orquestra del NeoReus esperant impacients l’inici de l’actuació. Avui interpretaran dues peces, compostes i dirigides pel Mestre Manu Pasadas. La primera, “Tocata i fuga per agility” comporta diversos moviments, s’inicia amb un tempo presto agitato, per, immediatament, passar a un adagio sostenuto i tornar a agafar velocitat. Dins del moviments s’encabien diversos cecs i una entrada a l’eslàlom complicada. La segona peça, “El vals del jumping” és trepidant, fa saltar el metrònom, amb salts per darrera i, altre cop, un eslàlom amb certa dificultat.

La primera peça la inicia en Hippy, és el vocalista del quintet, i ho deixa clar des del principi. És un divo virtuós i vol lluir-se, inclús abans de començar l’obra, i fins a molt més tard de finalitzar-la. Així, i per demostrar-ho, arrenca com un esperitat, pràcticament ni veu el balancí, s’enfonsa en el túnel, fa un salt i, Xoff, s’entrebanca en arribar a l’eslàlom. Un cop i un altre intenta escometre l’obstacle, cada cop borda més fort i amb més ganes. No hi ha res a fer, tornem a fer un salt i queda eliminat. La resta de la peça la continua entre galls.

De seguida entra en Qumba, és l’encarregat de la percussió, vibrant i poderós, compta amb diversos timbres. Però…, i ara…, que li passa? A l’inici de la peça es mostra ronsejaire, com si no volés sortir. Mira cap un costat, cap a l’altre, es posa panxa amunt, es grata el llom contra el terra, córrer en direcció contrària fins a que, al quart crit de la Mercè, surt foragitat en la bona direcció. Surten disparats timbals, tambors i panderetes. Té un objectiu, de lluny ha vist l’eslàlom, res importa més que fer l’eslàlom, cal fer l’eslàlom tan aviat sigui possible. I així és, tot i saltar-se la mitat de l’obra, quasi emportant-se per davant la Mercè, arriba a l’obstacle que tant anhelava. Un cop s’ha saciat d’eslàlom, i un cop eliminat, la resta de l’obra la interpreta impecablement.

No tot està perdut encara, ara li toca a Morgan. Tot i els seus inicis en la música heavy, ara ha bolcat el seu virtusisme en els instruments de vent. Però res de flautins o clarinets, ell busca el metall, la trompeta, la corneta, o la trompa, instruments vibrants, que fan posar dempeus a qui l’escolta. Però de vent ja en feia prou a Reus, animat pel que havia fet en Qumba, decideix interpretar una variació pròpia. A la recta inicial, i després del balancí, surt disparat cap un obstacle que desbarrava l’ordre de la composició. Manel, el compositor, és inflexible, no permet modificacions a la seva obra. Un altre que queda eliminat. A partir d’aquest petit gest de rebel·lió musical realitza una pista perfecta, zones envejables, i guiatge perfecte.

Bé, doncs si la resta no ha anat be, encara ens queda la Sioux. La Sioux s’encarrega de la secció més suau dels instruments. Toca la flauta dolça, quasi una llaminadura, encara no li han pogut treure el nervi. Comença la melodia de forma parsimoniosa, però se’n va animant tal i com avança. Sorteja diversos obstacles, tot va bé fins a que cau en “La maledicció de la Casa Gelaspadas”: l’eslàlom. Falla l’entrada, falla l’entrada un altre cop, entra malament de nou i continua, una altra música eliminada. Ja amb l’esperit més asserenat, la resta de la composició quasi excel·lent, començant a mostrar del que serà capaç.

I ja l’últim, el clau roent al que t’agafes quan la resta falla, en Loki. Fent honor als ancestres víkings, en Loki fa sonar la xirimita. Aquest instrument té un so molt fort i penetrant, i no es poden fer notes fluixes ni suaus, són notes per fer sonar amb sentiments positius i d’alegria. Però Loki es va tornar en transmutar en Loki, el Deu nòrdic trapella. Un altre cop, tal com va arribar al balancí, en Loki el va esquivar tantes vegades que en mirar-lo et perds. Josep, sencer i amb endreç intenta tornar a tocar la nota adequada, trobar-li el punt, però encara no l’encertat. M’imagino que el temps, la pràctica, i la temprança donaran fruits més aviat que tard.

Passats uns tímids i breus aplaudiments i murmuris, el quintet inicia amb elegància la segona peça, el Vals del jumping. Són conscients que la primera obra no els ha sortit com volien. Ara, s’han conjurat per millorar i captar al públic amb les seves habilitats.

Per aquesta melodia el primer instrument en aparèixer és el de Qumba. Més centrat que abans, arranca a poca distància del primer obstacle i fa caure el pal. Aquesta petita errada no li decau el rampell, amb un excel·lent guiatge de la Mercè van superant els obstacles amb desimboltura i precisió.

Inspirat per Qumba, Hippy espera neguitosament el seu torn. Després d’algun intent fallit, a la fi arranca, però ja des de les primeres notes sembla com si els plecs vocals no tinguessin una bona coordinació, la composició sembla sincopada, irregular i a destemps (és possible que estigui patint la síndrome del guia empanat). Tot i el handicap, en Hippy resòl la melodia amb eficàcia.

Va bé, va bé, la melodia funciona i els músics estan inspirats. Ara li toca el torn d’en Morgan. És un moment important, sap que està preparat i que pot ser tan gran com les trompetes de Jericó, la corneta del setè de cavalleria, o les gaites dels Highlanders. I així és, una pista perfecte, ràpida i coordinada, només entelada per un pal caigut a les darreries de la cursa.

Encara pasmada per la magistral interpretació de la resta de músics surt a escena la dolça Sioux. Es planta a l’escenari en solitari, sostenint la flauteta entre les seves trèmules manetes envers la immensitat de la platea. Arrenca tímidament, comença a guanyar velocitat segons van passant els obstacles, cada cop es mostra més segura, reacciona amb més prestesa al guiatge. Això és fàcil, és divertit, va pensant mentre s’endinsa en la boca errònia d’un túnel a mitat de la pista. Dona igual, jo continuo, sóc Hamelin, sóc Bremen, ningú m’aturarà!!!! No és tan important el traçat de la pista com que es pugui expressar com una música cànic lliure, ja arribarà el moment de fer-ho bé, de moment ens divertirem.

I així es com li va anar a la petita orquestra de càmera de la segona divisió del cànic al concert de Reus. Ja siguis gos o guia, aplicat el proverbi: De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta.