Crònica de Reus però també lliçons de vida

Bé, tornem-hi. Espero que aquesta sigui la darrera crònica que escric sobre els dos primers dies de la competició RSCE, organitzada pel club d’agility NeoReus. Us preguntareu perquè m’està costant tant, total una crònica només hauria de narrar com ha anat la competició, si fulanito ha tirat quatre pals, si menganito ha guiat amb destresa, etc.

En la primera crònica vaig voler donar un toc d’humor fent una semblança entre els participants i una sèrie de clan tribals indis (els Wahpetones, els Shoshones, etc.) Només volia fer un petit tribut a la nana torracollons de la Sioux. Però després m’ho he repensat. Crec que sols serè capaç d’escriure una crònica succinta i purament narrativa del que succeí durant aquests dos primers dies de competició.

Què ha passat que m’ha fet canviar tan radicalment el biaix de la crònica? És simple, s’aproxima el termini per aconseguir els punts necessaris per qualificar-se per al campionat d’Espanya. Hi ha equips que s’han qualificat folgadament des de fa mesos, hi ha altres que ho han pogut fer al llarg d’aquesta temporada de transició de la RSCE, i hi ha d’altres que es quedaran just a la polleguera de la porta i no es qualificaran.

A la final aniran sols els millors? No. El tipus de qualificació emprat premia el guiatge controlat del gos i l’absència de penalitzacions. Gossos espectaculars no arribaran aquests any a lluir-se a la final de Madrid, mentre que altres passaran per la competició sense pena ni gloria. És injust? No, és el resultat d’unes normes necessàriament homogènies per a tota Espanya.

Aconseguir anar a la final és el premi a una temporada d’esforç i constància. No aconseguir els punts per qualificar-se NO és el contrari. Em nego a creure que practicar l’esport amateur de l’agility hagi de donar com a resultat la preocupació, la inquietud, o l’enuig. És ben cert que cadascun de nosaltres pot fer i opinar el que cregui oportú, però sigueu curosos en equilibrar el balanç entre les bondats i els perjudicis que us ofereix aquest esport, i de retruc, els vostres gossos.

Punt-i-apart. D’altra banda, voldria agrair la dedicació i camaraderia que han mostrat els companys del Club Agility NeoReus vers la resta de participants, i reconèixer-los l’esforç que ha suposat l’organització d’una prova sèxtuple. Bravo NeoReus.

Dilluns 5

A veure com encaixo les peces. Mai he tingut gaire memòria i, aquest cop, la tecnologia no em donarà un cop de ma. En grau I participàvem la Sioux amb el subscriptor de la crònica, i la Piña amb en Toni. Les pistes estaven dissenyades pel jutge portuguès Domingos Carneiro. Pistes obertes i fluides, sense masses complicacions.

Encara no m’empasso els nervis de participar amb una debutant. Que si no t’allunyis tant, que si no li tapis l’obstacle, que si vigila les zones, que si cal animar-la més, tants de quesi a tenir en compte que acabes no sabent ni per on vas per la pista. I al final, el que m’he trobat és una magnífica companya d’equip, segura, fiable, atenta, i un pel lentorra. Doncs hala, a millorar la velocitat, no sigui que faltin els quesi.

A la primera pista de la Sioux tot anava bé, bona coordinació, bona resposta al canvis i a les zones, fins a que a en Juanjo li va donar per posar-se paternalista, va anar a buscar a la senyoreta a la sortida del túnel i acompanyar-la fins a un dels darrers salts. Tant em vaig voler assegurar que quasi l’envio a l’altra punt del camp. Resultat, un rebuig. A la segona pista, vaig prestar més atenció als quesi de la meva coach (La Mercè) i vàrem finalitzar la pista a 0 i primer podi de la setmana.

La Piña i en Toni, en categoria mini, van realitzar una boníssima primera mànega. La Piña semblava un míssil blanc volant a ras tota la pista. Sols una falta a la rampa va evitar aconseguir el desitjat primer 0. A la segona mànega l’eslàlom se’ls va engargussar, quelcom no li agradava a la Piña i no havia forma de completar-ho. Tot i aquesta eliminació, la bona qualificació obtinguda a la primera mànega els va facilitar pujar al podi, que no seria el darrer.

A grau II la representació del Cànic era més nombrosa. Hippy, Qumba, Morgan, Collie,, Taboo, i Lola.

La Lola no estava per fer pistes. Ja sigui pel bon temps que feia, la novetat de l’espai nou, els sorolls que envoltaven el camp, però a la Lola se li va despertar la curiositat i el desig d’explorar tot el que l’envoltava. Em perdonareu la broma fàcil, però “La Lola se fué a los puertos”. Amb voluntat titànica, en Secun va poder adreçar-la i, un cop ja eliminats, van completar un agility impecable. En la tanda del jumping les coses van anar millor, sols un refús a l’entrada de l’eslàlom i una petita penalització per temps.

Veure córrer a la Collie és espectacular. Quedes embadalit mirant-la com recorre els obstacles com un llampec. Possiblement en Sam practiqui un dels millors guiatges que podem veure habitualment. Es preparen a consciència i entrenen constantment. Malauradament tenen poques possibilitats per classificar-se per a la final RSCE. Han fracassat? Sí, diran alguns, segurament inclòs en Sam. Altres pensem que no. Si l’èxit resideix en obtenir el que es desitja, la felicitat consisteix en gaudir el que s’obté, i la millora constant d’aquest equip podria fer feliç a molta gent.

En Qumba és Qumba. Tot cor, zero cervell. No es reserva res a pista, i això és el que realment li agraeixo. A l’agility, l’habitual: una zona i un pal caigut per un cec a destemps. Al jumping, altre parell de pals caiguts. En resum, unes pistes excepcionals de la bèstia grossa que faria el que fos per tal de seguir-me.

Hippy no està content si no tasta els límits de la paciència de la Mercè. Tot forma part d’un maquiavèl·lic pla. La tranquil·la bèstia fora de la pista es transforma en un saltimbanqui bordador en travessar el llindar del terreny. Els ferms quiets de l’entrenament es transmuten en molles llestes per saltar tal i com es giri la Mercè. El clavat a les zones del club es converteixen en rampes d’enlairament a la competició. L’eslàlom practicat mil vegades s’escurça a la meitat quan la presa afanya. Però aquest pla el contraresta constantment la paciència budista de la Mercè. Repetició, repetició i repetició, una dieta clàssica però efectiva. A l’agility van caure eliminats en repetir la rampa, pareu atenció al vídeo, on es pot contemplar el mig somriure d’en Hippy en clavar-se a la repetició. El jumping el van resoldre amb un fenomenal zero, amb un guiatge efectiu i treballat de la Mercè i una resposta molt positiva del Hippy.

Taboo, un dels gossos més sentits que conec és de la mateixa corda que en Hippy. Careta encisadora, molta magarrufa amb l’Estel, però en el moment més inesperat, sols quan no t’ho esperis, voldrà deixar clar qui és qui controla la situació. A l’agility va fer un “em salto la rampa perquè puc, perquè vull, i em dona la gana”, sols cal veure la clavada de la repetició i la fantàstica pista que van completar amb posterioritat.

Morgan conjuga la potència de Qumba amb la velocitat de la Collie. Tot cor, tot entrega, tot velocitat. És molt més fàcil escriure una crònica sobre defectes que sobre virtuts, i aquest apartat sobre Momo és especialment difícil. Un agility perfecte, espectacular, envejable. Un guiatge excel·lent de l’Eli, una resposta fenomenal d’en Morgan. Una cursa sense màcula, a 0. El jumping el va completar com l’agility, podem dir que van fer una jornada completa, sols la caiguda d’un pal va fer que no fos “perfecte”, tot i que crec que l’Eli sap que va ser totalment rodona. Bravo pel podi Eli.

A grau III tornava a competir l’Eli amb en Drac. En aquest cas, pistes giravoltades i complicades, sols a l’abast d’equips de grau III. L’Eli i el Drac van tan ràpids que si parpelles et perds la meitat del recorregut. L’agility el van resoldre amb èxit, amb l’Eli animant, acompanyant i guiant a en Drac com si l’anés la vida. En el jumping es van eliminar en un salt per darrera a la sortida d’un túnel en recte que pocs altres gossos van superar. Com a colofó, podi per en Drac i l’Eli.

Dimarts 6

De nou, a grau I participàvem la Piña amb en Toni, i la Sioux. Les pistes les jutjava en aquesta ocasió el Sr. Gregorio Conde, amb un disseny en consonància al grau I. La Piña encara es recordava de l’eslàlom del dia anterior, no li feia gaire gràcia. Tan poca gràcia li feia que s’entestà en sortir-se a les darreries, per desesperació d’en Toni. Bé, va pensar en Toni, si un dels obstacles no et surt puc aprofitar els recorreguts per reforçar d’altres. Així que de perduts en comptes d’anar al riu, va reforçar i felicitar l’actitud de la Piña a les zones.

La Sioux i en Juanjo són conseqüents amb el seu estil. En Juanjo amb papallones a l’estómac i la Sioux més tranquil·la que un perol d’arròs. Però ja se li comencen a notar els nervis a pista, impossible quedar-se a terra, t’accepta el quiet en seu, i ja et pots donar amb un caire a les dents. Al primer agility, sense problemes, eficàcia al 100%. El segon obstacle del segon agility era el túnel cec, aquesta boca de llop fosca i tenebrosa. Cap problema tampoc, encara que capcota, el va passar com si res. Més endavant va aprofitar per llambregar al jutge quan estava a dalt de la rampa, però continuà com una daina fins al final de la pista. Resultat, doble 0 i podi.

A grau II la representació del Cànic era encara més nombrosa que el dia anterior. Hippy, Qumba, Morgan, Taboo, Collie, Taca, Taboo, i Lola.

L’agility de la Collie s’inicià immaculadament, un quiet perfecte, un eslàlom fenomenal, salts ben dirigits, fins que va decidir fer un salt amb tirabuixó a la rampa. La rapidesa de l’acció va fer que en Sam ni s’adoni. Però ai amics, que arriba la passarel·la, i l’encara abraonada Collie fa un altre salt astral. Aquest cop si que s’ha adonat en Sam i l’envià de nou a fer-la i, aquest cop sí, la clava. El dia que ens permetin fer dos cops les zones, aquell dia molts de nosaltres sortirem sense cap falta. Un cop sembla que el canvi de color al final del tartan li ha quedat clar, arriba el balancí i, patam!!!, completa les tres fases del salt: La carrera, després la batuda i finalment el vol-caiguda, com si fos una llagosta. Per tal de rescabalar-se, un jumping fenomenal, una mica del tipus “amarrategui”, però al final és el que es busca en aquest tipus de competició, el punt a zero.

Ai Qumba, tantes vegades et regalaria com d’altres em fas el paio més content del mon. És quasi impossible fer-te el quiet, tires pals, i et saltes les zones. Però el dimarts vas fer un agility incommensurable, …val …d’acord, el jutge ens van regalar la zona de la rampa, però que volen? Si tens una gambada de metre i mig que no hi cap. La resta fenomenal, el primer zero de la temporada (em pregunto si encara estaré a temps de qualificar-me per la final RSCE). Al jumping galopada per la inacabable recta inicial i caiguda del darrer pal abans del gir tancat, un clàssic en aquest equip. La resta del jumping fenomenal. El resultat final: Podi, Toma ja!!!

La Lola encara estava encara sota l’influx d’Amunsen, intrèpida com Livingstone, exploradora com Ali Bei. Encara havia de recórrer i ensumar la pista. Sols la tenacitat d’en Secun permet iniciar l’agility. Tot va bé, tot va bé, Zas!!! salt des de la passarel·la. Val, va pensar en Secun, te la faig repetir. Avui, un cop, dos i tres, i els que sigui necessari saltaré la zona, va pensar la Lola. I, com no, aquesta dissonància cognitiva la va guanyar ella. Al jumping encara la Lola no havia tret l’aigua clara. Escapadeta a la sortida, i un cop controlada, l’equip va completar una pista fenomenal.

Cal deixar clar que és difícil que un gos canviï d’un dia per l’altre. Cadascun dels nostres gossos compta amb la seva pròpia personalitat, i és difícil que aquesta es modifiqui a curt termini. Un exemple perfecte és en Hippy. Bordo, bordo, bordo, em salto la passarel·la. I ara la Mercè vol que la repetim?, doncs bordo, bordo, bordo, i torno a saltar-me-la. Què, quantes vegades vols? Abans et cansaràs tu que jo. Si l’energia emprada en la bordada es dirigís directament cap el sistema locomotriu, Hippy es convertiria en un míssil red merlè, però no és el cas. En el jumping, a banda de bramar, clapir, cridar, jaupar, i lladrar, va anar molt millor. Tan sols un avís de la Mercè que no va sentir en Hippy (com voleu que senti res, si porta la filharmònica incorporada) va ser la causa d’un refús a un obstacle darrere la sortida d’un túnel. Apa Pavarotti, borda menys i fes més cas a la teva guia.

L’Estel va tenir un moment de dubte a l’agility i un altre al jumping. T’elimino o no t’elimino, va pensar durant uns instants en veure que Taboo no es clavava a la zona de la rampa. Encara meditabunda, mentre en Taboo continuava trotant cap al túnel, i al temps que la gentada li cridava que seguís amb la pista, va decidir continuar sense repetir la zona. A partir d’aquest fet inicial, una pista immillorable, una gestió dels canvis envejable, i unes zones de tira-línies. Un gran 0. El segon moment de dubte es va produir al final de la primera galopada del jumping, en la recollida d’un salt. Taboo saltà i es llançà cap a la boca del túnel més proper. Desesperació de l’Estel. Rectificació just davant de la boca del túnel. I què faig aquí? Es preguntà l’Estel parada en un mal lloc, doncs li marco el salt des d’aquí. Arsa, que el Taboo torna pel mateix salt que ha fet. Doncs vinga, eliminats. Un dubte resolt, i un altre que resta a la columna dels pendents.

En Morgan ho té clar. Com diu la cançó: “La vida és per gaudir-la, així que surt a fora i crida. No et quedis quiet ,i si caus, torna’t a posar dret.” Val, com a rima no és dolenta, tampoc com filosofia. Però fill meu, queda’t quiet a la sortida, que l’Eli fa uns carrerons que donen por. A l’agility, abans que l’Eli pugues reaccionar, en Momo s’havia fet tres salts i un túnel. Torna’l a col·locar a la sortida, surt amb ell, i intenta entrenar una mica (t’has gastat la pasta en vindre, aprofita l’oportunitat) En Morgan no està per gaites, avui vol córrer, saltar, desplegar el seu esperit lliure, no pas fer una pista d’agility. Sols calia esperar una mica, el temps just per començar la segona mànega. El jumping, tot i que el quiet es va quedar a l’armariet en ser un gos inquiet, va ser molt més controlat i fluid. Sols un pal caigut a les darreries del jumping va impedir aconseguir un altre 0.

Avui la Taca sols té ulls pel Fernando. No m’assenyalis un obstacle, no em diguis que cap a aquí o cap allà. Sols vull que m’agafis i m’acaronis. Així que et saltaré i saltaré fins a que entenguis el que et vull dir. L’amor cec i l’agility no són massa compatibles. Segurament a Fernando l’hagués interessat més que la Taca estigués més pendent de les seves indicacions que d’ell mateix, i és que ha de ser molt difícil fer un agility mentre el teu gos et giravolta saltant constantment. M’imagino que ja cansada per l’esforç, o decebuda pel poc cas que li feia el seu guia a dins de pista, la Taca es va prendre molt més seriosament el jumping. Sols una mala entrada a l’eslàlom, i el posterior nyic-i-nyac entre la Taca i en Fernando van enterbolir el resultat final.

Finalment, en grau III ens representava en Drac guiat per l’Eli. En Drac és un altre gos fidel al seu tarannà. Diga’m que vols que faci i t’ho faré, sembla que li digui a l’Eli. Darrera van anys d’entrenament, d’esforç, i de competicions, i se’ls nota. Una falta a l’agility, inclús els deus s’equivoquen, i un jumping impecable van fer que aconseguissin un altre podi.

I fins aquí la crònica. Espero i desitjo hagueu passat una bona (i llarga) estona llegint-la. Sols voldria acabar recordant les paraules de Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”