Briads i Aussie explorant terra incògnita
Decidits a descobrir nous horitzons, els intrèpids aventurers Harpo, Qumba i Hippy es van embarcar en un viatge de caire gairebé èpic cap a terres boreals, mes al nord del Canic. Els preparatius de l’odissea van ser del tot minuciosos: van carregar tot de provisions vitals (frankfurt, pollastre deshidratat, gominoles canines, etc.), així com els estris necessaris (pilotes de goma, cordes, rosegadors, etc.) per tal de garantir un mínim de supervivència en aquelles terres inhòspites.
Un cop finalitzada la singladura inicial, van arribar a un poblat anomenat Bàscara, on van contactar amb una estranya tribu. Ells mateixos es feien anomenar “Dimonis”, un nom que no feia presagiar res de bo als nostres companys. Tot i el nom, els primers contactes amb els indígenes van ser força amables. Després de bordar-se una estona, especialment Qumba, els van convidar a participar en un complicat ritu iniciàtic en homenatge a una deessa de nom impronunciable (quelcom com RSCE).
Bàsicament, el ritu consistia en dues curses plenes d’obstacles. Cadascuna de les curses estava batejada en l’idioma de la vella Albió, la primera “agility”, i la segona “jumping”. Calia córrer, saltar, entrar per túnels, o pujar i baixar per estructures verticals. Per complicar-ho una mica mes, calia fer el circuit acompanyant als nostres entranyables Juanjo i Mercè.
No van participar molts corredors, ja ens havien avisat que es realitzava un ritu similar a una altra població, però tothom mostrava una forta motivació per tal de complaure a la deessa RSCE. Harpo no es mostrava molt conforme en participar, s’estimava mes mantenir una postura diplomàtica davant els indígenes, així que es va estimar mes mantenir-se a l’altra banda del fossar. En canvi, Hippy i Qumba es van mostrar ansiosos.
Hippy ràpidament va embogir davant del repte al que havia d’enfrontar-se. Desconeixedor que el ritu comptava amb certes regles, va saltar el primer obstacle abans que pugues reaccionar Mercè. Mercè, alhora agradable i exigent, el va fer tornar al lloc de sortida inicial, i li va demanar que es mantingues quiet fins que ella li dones el senyal. Un cop va tornar a saltar, el gran sacerdot va creuar les mans format un aspa, Hippy havia fallat. Esperant poder redimir-se, va tornar a fer la cursa a gran velocitat, sense saltar-se cap dels preceptes rituals, però ja era massa tard. Tot i fer una cursa impecable, estava destinada al segon anell de l’avern.
Per la segona cursa, Hippy estava concentrat i sabia que no podia fallar. Va esperar pacientment el senyal de la Mercè. Va anar saltant obstacles de forma lluïda, semblava invencible. Però el camí cap a l’espiritualitat està ple de paranys, i Hippy va caure en un. Un altre cop la senyal en aspa del sacerdot, un altre cop caigut al pou dels eliminats.
Qumba es mostrava més tranquil que llur company. Junt a Juanjo va iniciar la cursa de forma més que correcte però, de sobte, inadvertidament va fer caure el pal d’un dels salts. No passa res, es va dir en Qumba, continuaré amb totes les meves forces. I tanta força va imprimir que va sortir disparat com un coet del balancí. Arsa!! Va dir Juanjo, que en témer fer un lleig va fer que en Qumba repetís l’obstacle. Efectivament, sabia que ho esbrinaríeu, un altre cop braços en aspa, com si fos un moviment mecanitzat.
Al jumping, un Qumba molt més asserenat va tenir una idea genial. Si aquests indígenes són tan amables en compartir amb nosaltres les seves tradicions, va pensar en Qumba, perquè no integrem una part de les nostres. Amb l’objectiu clar, en Qumba rumiava què podia fer. Ja està!! Va exclamar, el ball de bastons. Mentre saltava alegrament va començar a fer caure els plats dels salts com si fos un ball de bastons. Un, dos, tres,… i fins a set pals van arribar a caure. No comprenia els oooh… del públic, era una coreografia extraordinària, una fusió entre cultures.
Tot i que la jornada no fos gaire meritòria, vàrem podem gaudir de l’amabilitat dels vilatans. A l’hora de partir, ens van obsequiar amb pinso per fer més senzill el nostre viatge. A la Mercè i en Juanjo els van convidar a un rar beuratge calent de color negre, junt amb una estranya menja dolça, com un enorme anell farcit d’una pasta de fruit secs. Humans, pensava en Qumba, com podeu menjar això, i a més amb cara que us agradi, que rars que sou.
Juanjo (Qumba)
