L’Iru ens ha deixat
L’Iru: encantador amb un punt de rauxa
L’Elisenda ens el va portar per veure si feia una mica de cas i perque li va agradar que considerèssim que els doberman son gossos encantadors. L’Iru n’era un bon exemple: carinyòs, pesat amb la pilota i un troç de pa amb les persones i els gossos. El gos ideal per ensenyar als nens que volien veure un gos gran de prop, però això si, amb un fons gamberro que li feia decidir per on volia seguir les pistes o quan havia arribat l’hora d’anar-se’n d’excursió pels voltants del club.
No va ser dificil aconseguir que l’Iru fes una mica de cas però l’Elisenda i en Xavier van haver de fer servir totes les seves dots pedagògiques, de comprensió de l’esperit del seu gos i molta perseverància per poder gaudir junts de l’agility. Al principi cada salt era una repte i l’encadenament de diversos obstàcles una aventura. Divertit, si, però de vegades potser una mica massa i tot.
Ara bé, no hi ha res que un model clar, la perserverància i un esperit positiu no pugui aconseguir. L’Iru va anar millorant i ja, mentre es preparava per competir, va acabar en segon lloc en la lliga 2007-2008.
Quan va començar a competir va estar, com no, força temps en grau I però, al final va aconseguir pujar a grau II. La cosa anava millor i en la lliga 2009-2010 va tornar a quedar en segon lloc, aquest cop en la categoria de competició.
Ja més centrat, però mantenint sempre aquell punt de rauxa que el feia imprevisible, va participar a l’International Festival del Kennel Club Britànic on, entre prop de 3000 gossos, va coincidir amb un altre congènere d’una raça tan poc comú a Anglaterra.
L’any passat, quan només li mancava una prova per classificar-se pel campionat d’Espanya, van rebre la noticia: l’Iru tenia un greu problema al cor i, a més de prendre’s un coctel de medicaments, havia de fer activitat amb molta moderació. Va haver de deixar la competició activa però no l’agility. Amb precaució ha anat podent fer alguns recorreguts i anar entrenant i el que no cremava fent agility ho feia jugant amb altres gossos.
Ha estat un privilegi compartir el progrés de l’Iru amb en Xavier i l’Elisenda. Realment ha estat especial i l’Iru s’ha fet per sempre un lloc als nostres cors. El trobarem a faltar com ja ens passava en aquestes darreres competicions en que, per estar més tranquil, es quedava a casa. El nostre condòl per en Xavier, l’Elisenda i tota la rest de la familia.
